DEUS DE L'OLIMP

Zeus és en la mitologia grega, déu del cel i sobirà dels déus olímpics. Zeus correspon al déu romà Júpiter.
Segons Homer, es considerava a Zeus pare dels déus i dels mortals. No va ser el creador dels déus i dels homes; era el seu pare, en el sentit de protector i sobirà tant de la família olímpica com de la raça humana. Senyor del cel, déu de la pluja i acumulador de núvols brandava el terrible llamp. La seva arma principal era l'ègida, el seu au, l'àguila, el seu arbre, el roure. Zeus presidia als déus a la muntanya Olimp, a Tessàlia. Els seus principals temples estaven en Dòdona, al Epir, la terra dels roures i del temple més antic, famós per la seva oracle, i a Olímpia, on se celebraven els jocs olímpics en el seu honor cada quatre anys. Els jocs de Nemea, al nord-oest d'Argos, també estaven dedicats a Zeus.
Zeus era el fill menor del tità Cronos i de la titànica Rea i germà de les divinitats Posidó, Hades, Hestia, Demèter i Hera.

Hera és en la mitologia grega, reina dels déus, filla dels titans Cronos i Rea, germana i dona del déu Zeus. Hera era la deessa del matrimoni i la protectora de les dones casades. Era mare d'Ares, déu de la guerra, d'Hefest, déu del foc, de Hebe, deessa de la joventut, i de Ilitia, deessa del part. Dona gelosa, Hera perseguia sovint a les amants i els fills de Zeus. Mai va oblidar una injúria i se la coneixia per la seva naturalesa venjativa. Irritada amb el príncep troià Paris per haver preferit a Afrodita, deessa de l'amor, abans que a ella, Hera va ajudar als grecs en la guerra de Troia i no es va calmar fins que Troia va quedar destruïda. Se sol identificar Hera amb la deessa romana Juno.
Hefest, en la mitologia grega, déu del foc i de la metal lúrgia, fill del déu Zeus i de la deessa Hera o, en alguns relats, només fill d'Hera. A diferència dels altres déus, Hefest era coix i desmanegat. Poc després de néixer el van fer fora de l'Olimp: segons algunes llegendes, el va fer fora la mateixa Hera, que el rebutjava per la seva deformitat, segons altres, va ser Zeus, perquè Hefest s'havia aliat amb Hera contra ell. En la majoria de les llegendes, però, va tornar a ser honrat a l'Olimp i es va casar amb Afrodita, deessa de l'amor, o amb Áglae, una de les tres gràcies. Era l'artesà dels déus i els fabricava armadures, armes i joies. Es creia que el seu taller estava sota la muntanya Etna, volcà sicilià. Sovint s'identifica a Hefest amb el déu romà del foc, Vulcà.



Hefest, en la mitologia grega, déu del foc i de la metal lúrgia, fill del déu Zeus i de la deessa Hera o, en alguns relats, només fill d'Hera. A diferència dels altres déus, Hefest era coix i desmanegat. Poc després de néixer el van fer fora de l'Olimp: segons algunes llegendes, el va fer fora la mateixa Hera, que el rebutjava per la seva deformitat, segons altres, va ser Zeus, perquè Hefest s'havia aliat amb Hera contra ell. En la majoria de les llegendes, però, va tornar a ser honrat a l'Olimp i es va casar amb Afrodita, deessa de l'amor, o amb Áglae, una de les tres gràcies. Era l'artesà dels déus i els fabricava armadures, armes i joies. Es creia que el seu taller estava sota la muntanya Etna, volcà sicilià. Sovint s'identifica a Hefest amb el déu romà del foc, Vulcà. La Fragua de Vulcà és el quadre on Velázquez dóna la seva visió sobre els déus transformant-los en pagesos o artesans humans.


Àrtemis o Artemisa, a la mitologia grega, una de les principals deesses, equivalent de la deessa romana Diana. Era filla del déu Zeus i de Leto i germana bessona del déu Apolo. Era la rectora dels déus i deesses de la caça i dels animals salvatges, especialment els óssos, Àrtemis era també la deessa del part, de la natura i de les collites. Com deessa de la lluna, es la identificava de vegades amb la deessa Selene i amb Hècate.
Encara que tradicionalment amiga i protectora de la joventut, especialment de les noies, Àrtemis va impedir que els grecs van salpar de Troia durant la guerra de Troia mentre no li oferissin el sacrifici d'una donzella. Segons alguns relats, just abans del sacrifici ella va rescatar la víctima, Ifigènia. Com Apolo, Àrtemis anava armada amb arc i fletxes, armes amb que sovint castigava als mortals que l'ofenien. En altres llegendes, és lloada per proporcionar una mort dolça i plàcida a les noies joves que moren durant el part.

Apolo, en la mitologia grega, fill del déu Zeus i de Leto, filla d'un tità. Era també anomenat Délice, de Delos, l'illa del seu naixement, i Phyti, per haver matat a Pitó, la llegendària serp que guardava un santuari a les muntanyes del Parnàs. A la llegenda homèrica, Apolo era sobretot el déu de la profecia. El seu oracle més important estava a Delfos, el lloc de la seva victòria sobre Pitó. Solia atorgar el do de la profecia a aquells mortals als que estimava, com la princesa troiana Cassandra.
Apolo era un músic dotat, que delectava als déus tocant la lira. Era també un arquer dretà i un atleta veloç, acreditat per haver estat el primer vencedor en els jocs olímpics. La seva germana bessona, Àrtemis, era la guardiana de les noies, mentre que Apolo protegia de manera especial als nois. També era el déu de l'agricultura i de la ramaderia, de la llum i de la veritat, i va ensenyar als humans l'art de la medicina.


Afrodita, en la mitologia grega, deessa de l'amor i la bellesa, equivalent a la Venus romana. A la Iliada d'Homer apareix com la filla de Zeus i Dione una de les seves consorts, però en llegendes posteriors es la descriu brollant de l'escuma del mar i el seu nom es pot traduir com 'nascuda de l'escuma'. A la llegenda homèrica, Afrodita és la dona d'Hefest, el lleig i coix déu del foc. Entre les seves amants figura Ares, déu de la guerra, que a la mitologia posterior apareix com el seu marit. Ella era la rival de Persèfone, reina del món subterrani, per l'amor de la bella jove grec Adonis.
Potser la llegenda més famosa sobre Afrodita està relacionada amb la guerra de Troia. Eris, la deessa de la discòrdia, l'única deessa no convidada al casament del rei Peleu i de la Nereida Tetis, va llançar ressentida a la sala del banquet una poma d'or destinada "a la més bella". Quan Zeus es va negar a triar entre Hera, Atenea i Afrodita, les tres deesses que aspiraven a la poma, elles li van demanar a Paris, príncep de Troia, que donés la seva decisió. Totes van intentar subornar: Hera li va oferir ser un poderós governant, Atenea, que arribaria una gran fama militar, i Afrodita, que obtindria la dona més bella del món. Paris seleccionar Afrodita com la més bella, i com a recompensa va elegir Helena de Troia, la dona del rei grec Menelau. El rapte d'Helena per Paris va conduir a la guerra de Troia.


Atenea, una de les deesses més importants en la mitologia grega. A la mitologia llatina, va arribar a identificar-se amb la deessa Minerva, també coneguda com Palas Atenea. Atenea va sortir ja adulta del front del déu Zeus i va ser la seva filla preferida. Ell li va confiar el seu escut, adornat amb la horrorosa cap de la Gorgona Medusa, és ègida 'i el llamp, la seva arma principal. Deessa verge, rebia el nom de Parthenos ('la verge'). En agraïment a què Atenea els havia regalat l'olivera, el poble atenenc va aixecar temples a la deessa, el més important era el Partenó, situat a l'Acròpolis d'Atenes.

Hades, en la mitologia grega, déu dels morts. Era fill del tità Cronos i de la titànide Rea i germà de Zeus i Posidó. Quan els tres germans es van repartir l'univers després d'haver enderrocat al seu pare, Cronos, a Hades li va ser concedit el món subterrani. Allà, amb la seva reina, Persèfone, a qui havia raptat en el món superior, va regir el regne dels morts. Encara que era un déu ferotge i despietat, a qui no aplacada ni pregària ni sacrifici, no era maligne. En la mitologia romana, se'l coneixia també com Plutó, senyor dels rics, perquè es creia que tant les collites com els metalls preciosos provenien del seu regne sota la terra.
El món subterrani sol ser anomenat Hades. Estava dividit en dues regions: Èreb, on els morts entren en quant moren, i Tàrtar, la regió més profunda, on s'havia tancat als titans. Era un lloc fosc i funest, habitat per formes i ombres incorpòries i custodiat per Cèrber, el gos de tres caps i cua de drac. Sinistres rius separaven el món subterrani del món superior, i l'ancià barquer Caront conduïa a les ànimes dels morts a través d'aquestes aigües. En alguna part, enmig de la foscor del món inferior, estava situat el palau de Hades. Es representava com un lloc de moltes portes, fosc i tenebrós, ple d'espectres, situat al mig de camps ombrívols i d'un paisatge aterridor. En posteriors llegendes es descriu el món subterrani com el lloc on els bons són recompensats i els dolents castigats.

Hades, en la mitologia grega, déu dels morts. Era fill del tità Cronos i de la titànide Rea i germà de Zeus i Posidó. Quan els tres germans es van repartir l'univers després d'haver enderrocat al seu pare, Cronos, a Hades li va ser concedit el món subterrani. Allà, amb la seva reina, Persèfone, a qui havia raptat en el món superior, va regir el regne dels morts. Encara que era un déu ferotge i despietat, a qui no aplacada ni pregària ni sacrifici, no era maligne. En la mitologia romana, se'l coneixia també com Plutó, senyor dels rics, perquè es creia que tant les collites com els metalls preciosos provenien del seu regne sota la terra.
El món subterrani sol ser anomenat Hades. Estava dividit en dues regions: Èreb, on els morts entren en quant moren, i Tàrtar, la regió més profunda, on s'havia tancat als titans. Era un lloc fosc i funest, habitat per formes i ombres incorpòries i custodiat per Cèrber, el gos de tres caps i cua de drac. Sinistres rius separaven el món subterrani del món superior, i l'ancià barquer Caront conduïa a les ànimes dels morts a través d'aquestes aigües. En alguna part, enmig de la foscor del món inferior, estava situat el palau de Hades. Es representava com un lloc de moltes portes, fosc i tenebrós, ple d'espectres, situat al mig de camps ombrívols i d'un paisatge aterridor. En posteriors llegendes es descriu el món subterrani com el lloc on els bons són recompensats i els dolents castigats.


Ares, en la mitologia grega, déu de la guerra i fill de Zeus, rei dels déus, i la seva esposa Hera. Els romans el identificaven amb Mart, també un déu de la guerra. Agressiu i sanguinari, Ares personificava la brutal naturalesa de la guerra, i era impopular tant per als déus com per als éssers humans. Entre les deïtats associades amb Ares eren la seva consort, Afrodita, deessa de l'amor, i deïtats menors com Deimos (por) i Fobo (terror), que l'acompanyaven en batalla. Tot i que ferotge i bel.licós, Ares no era invencible, ni tan sols davant dels mortals.




Hermes, en la mitologia grega, missatger dels déus, fill del déu Zeus i de Maya, la filla del tità Atlas. Com especial servidor i correu de Zeus, Hermes tenia un barret i sandàlies alades i portava un caduceu d'or, o vareta màgica, amb serps enrotllades i ales en la part superior. Guiava les ànimes dels morts cap al submón i es creia que posseïa poders màgics sobre el son. Hermes era també el déu del comerç, protector de comerciants i pastors. Com divinitat dels atletes, protegia els gimnasos i els estadis, i l'hi considerava responsable tant de la bona sort com de l'abundància. Malgrat les seves virtuoses característiques, també era un perillós enemic, engalipador i lladre. El dia del seu naixement va robar el ramat del seu germà, el déu del sol Apolo, enfosquint el seu camí en fer que la manada anés cap enrere. A l'enfrontar-se amb Apolo, Hermes va negar haver robat. Els germans van acabar reconciliant quan Hermes li va donar a Apolo seva lira, acabada d'inventar.

Dionís, déu del vi i del plaer, estava entre els déus més populars. Els grecs dedicaven molts festivals a aquest déu tel.lúric, i en algunes regions va arribar a ser tan important com Zeus. Sovint l'acompanyava una host de déus fantàstics que incloïa sàtirs, centaures i nimfes. Els sàtirs eren criatures amb cames de cabra i la part superior del cos era simiesca o humana. Els centaures tenien el cap i el tors d'home i la resta del cos de cavall. Les belles i encantadores nimfes freqüentaven boscos i selves.